03/01/2017
Comencem avui amb un projecte que fa dies que portem de cap. Es tracta d'un recull de consells per alquells que voleu recrear el fuseller de muntanya de la Guerra de Successió, el Miquelet. En bona part serveix també per al soldat de línia o el milicià.
Esperem que us agradi!
Qui sou vos?
És important, si volem ser bons recreadors, que construïm el nostre personatge.
El primer que necessitem és un nom. Naturalment que podem triar el nostre. Però certament hauríem de lluir un nom que fos adient per un fuseller del segle XVIII. “De Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases!” Ja ho diu la dita. De Ramons, Antonius, Miquels, Peres, Salvadors, i Esteves, i d’altres similars (tots ben catòlics, naturalment), també en trobem força als ingressos de l’Hospital de la Sta. Creu. Jonathan, Denzel, Ivan, i d’altres modernitats, certament, no són gaire -gens- adequats. De cognoms en trobem de tot tipus. Personalment, prefereixo els gentilicis i els d’oficis, que semblen més de temps passats. Vosaltres mateixos.
Ara que ja tenim nom, ens cal una història. On i quan vam néixer? Què fèiem abans d’allistar-nos? Tenim dona, fills?
Som fusellers de muntanya, per tant, majoritàriament venim del món rural. Pagès, pastor, llenyataire, carboner, són bones opcions. Però, potser som vilatans, i som fusters, ferrers, xolladors, mercaders... Excepcionalment serem ciutadans amb estudis -altrament ens hauríem a llistat a un regiment de línia on podríem fer carrera militar. Sempre hi pot haver aquell cas especial, del seminarista que es va veure forçat per una història truculenta a deixar-ho tot i refer la seva vida als miquelets...
Coneixem ben bé el nostre poble. Hi vam créixer i probablement hi tenim els parents. De la mateixa manera que el nom, pot ser el vostre o un que escolliu. Les contrades que es van veure afectades per la guerra també proveïren més soldats, que sovint es van veure forçats a deixar família i terres darrera i emprendre la vida militar.
Pràcticament tots som catòlics, més o menys devots o practicants, però tots temorosos de Déu. La fe cristiana ens marca en tot. No direm mai el 24 de juny, direm dia de sant Joan, o Dilluns de Pasqual Florida. “Valga’m Déu” si “tots els Sants del Cel” no baixen a “cagar-se en Satanàs” cada cop que renegueu!
Ens van ensenyar a respectar al mossèn més que al pare (mai se sap si no ho és de veritat!), i ens descobrirem humilment quan ens parli, rebregant el barret compungits, com un nen que no sap quina n’ha fet. Ens persignarem i donarem gràcies a Déu tant com calgui, que mai és massa per guanyar-se el Cel i fugir de les tenebres!
Les creences ancestrals també formen part del nostre dia a dia. Farem una creu amb el ganivet al pa abans de tallar-lo, malfiarem dels gats i més si són negres, fugiren de la foscor de la nit i creurem que les bruixes i mals esperits no descansen mai.
D’aigua en gastarem poca, si més no per a la nostra higiene. Mans i cares són brutes permanentment, de la sutja del foc i la pólvora. Si venim del segle XXI i volem posar remei al nostre excés de neteja ràpidament, amb un tros de carbó podem fer el fet. De la roba, ja en parlarem més endavant.
